El soroll de les ànimes perdudes

Aviso: Esta historia esta en catalán :)

- Creus que ens enviaran a Aragó?- em va preguntar en Manel que jeia intranquil a sobre d’una pedra

- És el més segur.- li vaig contestar mirant l’horitzó pensativa.- feia tant poc temps que ens havíem desfet del general Goded que encara no havia assimilat l’important victòria que havíem aconseguit davant els maleïts facciosos.

En Manel va sospirar. Tenia un trau a la galta que no feia molt bona pinta, fins i tot encara li sagnava una mica. La camisa estava tacada de sang y sorra, havia perdut la seva boina y els pantalons se li havien trencat pel genoll, no volia saber com devia anar jo.

- Manel, Laura!.- en Miquel ens cridava des del darrere, suposo que era per dir-nos la nostra propera destinació.- el general ha manat que se os enviï amb el grup de milícies que van a Aragó, sortireu aquesta nit.- li vaig fer un gest afirmatiu amb el cap i va marxar. Jo em vaig aixecar i en Manel em va mirar inquisitiu tapant-se el sol dels ulls amb la mà – serà millor que anem a preparar-nos.

Vam marxar, cadascú a casa seva. Quan vaig estar a la porta vaig agafar una pedra que hi havia al carrer i vaig començar a tirar-la a la finestra del meu germà Joan fins que per fi la va obrir mig endormiscat. Quan em va veure em va somriure i va baixar per obrir-me sense fer gens de soroll. Quan vaig entrar em va abraçar ven fort i em va dir que havia tingut por de que no tornés, jo em vaig riure, i li vaig remoure els cabells negres com el carbó. El meu germà Joan tenia quinze anys, però era amb l’únic que hi podia confiar, en Martí encara era petit i no entenia res del que passava a casa i en Santi sempre estava a favor del que deia el pare, entenia que volgués heretar la seva gran fortuna fos com fos, però aquesta actitud em semblava tan egoista i manipuladora que ja no el podia mirar als ulls sense pensar en tot el que era capaç de fer pels maleïts diners. La mare era l’única persona neutral però mai aixecaria la veu més que el pare, i això jo no ho podia suportar.

Vaig anar a dalt a rentar-me una mica i després vaig anar a la meva habitació on en Joan m’esperava assegut al llit. Em va dir que el pare no tardaria a llevar-se, ja que tenia una reunió important amb els caps de la fàbrica per valorar els danys que havia rebut després de la revolta. Vaig agafar un farcell i hi vaig ficar les coses essencials per a la travessia: una manta gruixuda per les nits al ras, les bales per l’escopeta, un tros de pa embolicat en un drap, la mola per esmolar el punyal que em guardava a la bota i una mica de pastís que em vaig trobar a la cuina. En tornar a dalt em vaig trobar amb la meva mare que em va veure amb el farcell a la mà i em va dirigir un somriure trist.

- Ja tornes a marxar?.- em va preguntar cordant-se be la bata, jo la vaig abraçar amb força i li vaig dir que marxava a Aragó, que no sabia quan tornària.- vaguis on vaguis, sempre t’estaré esperant.

A les deu de la nit en Manel va venir a buscar-me amb la Gertrudis, en Jesús i la Pilar, que havien estat companys en la batalla contra la revolta d’ahir. Vam dirigir-nos cap a Saragossa, on la revolta havia triomfat. Quan ens vam acostar a la frontera després de caminar tot un dia sencer gairebé sense parar, ja érem un grup de gairebé trenta milicians republicans disposats a lluitar amb tot el que teníem, que malauradament era poc. Finalment ens van dir que ens dirigíssim a Barbastro, un poble a prop de la frontera on el general Villalba no havia deixat passar les tropes enemigues i havia estat capaç d’organitzar una mica la situació. Quan vam arribar ens vam trobar amb altres milicians, tots de Catalunya. Mes tard vaig saber que milicians valencians s’havien dirigit cap a Terol per ajudar als republicans.

Ens vam reunir amb el general Villalba a la matinada del dia 21 de Juliol per organitzar una partida cap a Osca, que estava dominada per els generals sollevats. Érem gairebé cent republicans de no mes de vint anys comandats per un general sense massa experiència, però teníem uns ideals, una meta per aconseguir i ni tan sols les bales eren capaces d’aturar el nostre esperit. Així va ser com vam començar a avançar cap a Osca. Pel camí anàvem fent petites batalles en els pobles que havien caigut en mans dels enemics, cada cop érem més, ningú ens podia aturar, en els pobles petits ens anomenaven “la marea roja”, nosaltres estàvem orgullosos d’aquella insígnia.