Una nit, allotjats en el poble de Quicena, molt a prop
d’Osca en Manel i jo fèiem guàrdia a la vora del foc. Ja feia mes de un més que
havíem marxat a ajudar a Aragó i pel camí ens havíem endut tantes vides que ja
ni ens en recordàvem. Pensant en això em vaig adonar que en veritat tots
plegats érem com petites màquines de matar, que totes juntes formaven un gran
monstre que sembrava la fatalitat. Si tornava els ulls enrere i repassava el
meu camí, veia una gran taca de sang, sang d’un altre ésser humà amb el mateix
dret de viure que jo. Però estàvem en guerra, i en una guerra no et pots parar
a pensar si el que estàs fent es bo o dolent, en el camp de batalla corres per
salvar al vida, perquè saps que si en algun moment et pares moriràs, i si
arribes a perdre saps que el càstig serà pitjor que la mort. Sumida en els meus
pensaments no havia sentit la pregunta que em va fer en Manel, que me la va repetir
- Creus que estaran be a casa?.- li vaig somriure i el
vaig encoratjar. En Manel era dos anys mes petit que jo, amb prou feines havia
acomplert els disset, era normal que es preguntés allò. Anava a dir un altre
cosa quan el vaig fer callar. Havia sentit una remor de veus estranya, uns
passos entre l’herba, unes botes que trencaven una branca. Ens estaven
envoltant.
- Manel.- li vaig dir al meu cosí en un xiuxiueig
gairebé imperceptible.- avisa al general Villalba perquè posi la tropa en
marxa, ens estan envoltant, però sobre tot digues-li que ho faci amb el màxim
silenci possible.
El noi va sortir corrents cap a la tenda del general i
jo em vaig quedar on era amb la escopeta a mà ven carregada. Els passos cada
cop eren mes a prop, però després de poc més de cinc minuts d’haver enviat en
Manel a avisar als altres, tots estàvem en formació. El general es va posar al
meu costat amb un fusell i un gran ganivet penjant del cinturó. El vaig mirar,
tot i la seva avançada edat es mantenia en forma i àgil, en batalla era
realment temible, a mi no m’agradaria tenir-lo com a enemic.
La primera bala disparada amb encert va travessar el
cap del company que tenia a la dreta, que va caure fulminat a terra com un sac
de patates. Aquell senyal ens va fer sortir endavant, tot i que estàvem en clar
desavantatge, doncs ells estaven amagats entre l’arbreda i nosaltres estàvem
situats en la clariana on havíem instal·lat el campament. Així doncs fins que
no vam arribar a la primera línea de bosc vam tenir moltes baixes, però nosaltres
seguíem corrents. El primer home que vaig trobar-me va caure a terra amb
l’estomac travessat pel meu ganivet i l’home que tenia al costat va caure
desmaiat després del cop de culata que li vaig propinar des del seu darrere. En
Manel, a pocs metres, s’havia ficat en una lluita cos a cos amb un soldat, vaig
anar a ajudar-lo, però el noi va ser capaç de treure’s l’enemic de sobre i
donar-li un bon cop de puny. La batalla va ser un verdader caos, els cossos
s’amuntegaven entre la bardissa i feien caure els que encara es mantenien de
peu, els crits de la gent i el soroll dels trets em ressonaven al cap.
Finalment només van quedar tres enemics a batre, que van intentar fugir
corrents, però que des de la meva posició vaig poder matar a sang freda des de
darrere.
Havia estat una de les batalles mes dures que havia
vist mai. Les baixes van ser molt importants, doncs gairebé cinquanta efectius
havien caigut, deixant el grup amb només cent soldats. Així va ser com vam
decidir marxar cap a Saragossa i anar reclutant soldats pel camí, augmentant
així el nombre de milicians a tres-cents. Quan vam arribar a la capital a
finals del mes d’Octubre, ens vam trobar una ciutat pobre, plena de soldats i
gent passant gana, la majoria dels ciutadans que no s’havien afegit a cap dels
dos fronts havien fugit als petits pobles dels voltants, buscant una mica més
de pau, doncs la ciutat de Saragossa estava situada relativament a prop d’on
començava el territori del front franquista.
No hay comentarios:
Publicar un comentario