- Que et passa Rosa? No seran un altre cop els maleïts
Republicans oi?.- era el meu pare, en Tomàs, que va sortir al balcó vestit amb
un jersei negre i els cabells mes grisos que negres. Quan em va veure els ulls
se li van omplir d’odi i em va mirar amb fàstic.- es pot saber que fas aquí?
Que potser t’has cansat de fer d’heroi? O simplement has vist que la causa per
la que lluites no té cap mena de sentit?
El vaig mirar impassible, no era el moment per enfrontar-me
a ell, encara no, havia de saber on estaven en Joan i en Martí. Però semblava
que el pare no compartia el meu parer, i va baixar a l’entrada amb l’escopeta a
mà. Jo me’l vaig quedar mirant, que potser intentaria matar-me? Tot va anar
molt ràpid. El tret va ressonar per tot el carrer, i la meva mare va caure a
terra amb la bala a l’estomac. Em vaig quedar paralitzada davant d’aquell
horror, la meva mare havia mort per salvar-me de l’ira del meu pare, aquell era
el preu a pagar per lluitar pels meus ideals, per un país, per la llibertat?
Aquella era la veritat, que la gent innocent moria en mans dels bojos que
intentaven vèncer una guerra que ja tenia guanyador des de que havia començat.
Vaig mirar el pare amb llàgrimes als ulls, ell em va
cridar que allò era culpa meva, que era la deshonra de la família, que m’hauria
d’haver matat quan vaig néixer per què les dones només porten problemes. Jo no podia
més, sentia una pressió horrible al cap, tot em donava voltes, els crits del
pare em ressonaven a la ment, no sabia que fer fins que vaig mirar-lo als ulls,
aquell món no estava fet ni per a mi ni per a ell, així que el millor era
simplement desaparèixer. Em vaig acostar al meu pare a poc a poc eixugant-me
les llàgrimes, ell em va mirar inquisitiu i em va apuntar amb l’escopeta advertint-me
que no m’acostés o no tindria més remei que disparar-me, però jo seguia
impassible davant les seves paraules i amenaces, havia pres una decisió i ni
res ni ningú em faria canviar de parer. Quan ja estava a pocs centímetres del pare
li vaig treure l’escopeta d’un cop, la seva cara mostrava por i en els seus
ulls vaig poder veure els meus, plens d’odi i de ràbia, però també de cansament
i dolor.
- Ho sento pare, però ha de ser així.- li vaig dir a
cau d’orella mentre em treia el meu ganivet de la bota i se’l clavava fortament
al ventre, ell va fer un petit sospir de sorpresa i va caure al terra al costat
de la mare. Jo em vaig apartar dels seus cossos i em seguidament vaig perdre
els sentits.
Vaig despertar en una habitació fosca estirada en un
llit tou i càlid. Algú al meu costat m’agafava la mà amb força, vaig intuir la
forma d’en Mike entre la foscor, li vaig somriure i ell em va fer un petó
lleuger als llavis. Els successos de feia tan sols unes hores em van venir com
un riu desbordat a la ment, el cos de la mare, el cos del pare, el meu ganivet
ple de sang i després l’obscuritat més absoluta. De sobte per la porta va aparèixer
el meu germà gran, en Santi, em va mirar i em va acariciar el front amb
dolcesa, jo el vaig mirar sorpresa, feia tant de temps que no el veia, pensava
que havia oblidat aquell cabell negre tant espès i aquell somriure
encoratjador.
- Algú ho havia de fer, feia molts mesos que s’havia
tornat boig.- hem va dir en un xiuxiueig, jo li vaig somriure i ell va continuar.-
heu de marxar del país, Largo Cavallero ha caigut del govern i Negrín l’ha
substituït, no se quan de temps aguantarà, però heu de fugir, ara que encara
tenia alguna possibilitat, o els francesos acabaran per tancar la frontera. Per
anar bé hauríeu de marxar aquesta matinada, a Andorra os estarà esperant un
amic meu que es aviador i os portarà a Anglaterra, es el màxim que he
aconseguit moure.- Em vaig mirar el meu germà gran, el que pensava que s’havia
quedat sense sentiments, el que creia que només feia les coses per diners, ara
m’estava ajudant a fugir amb en Mike. El vaig abraçar amb força i li vaig donar
les gràcies unes mil vegades.
Així va ser com vam marxar d’Espanya, de Catalunya, de
la terra que havia estimat i protegit. L’amic d’en Santi ens va portar a
Anglaterra, i allà em vaig quedar a viure amb en Mike durant la resta de la
meva vida. Mai he pogut tornar a Catalunya, a causa del maleït règim
franquista. De la meva família, l’últim que vaig saber va ser que en Joan havia
mort en el front en el que anomenaven “la quinta del biberón” i que en Santi
havia fugit amb el petit Martí a Mèxic, on s’havia instal·lat per sempre.
Sempre recordaré la guerra com una cosa que vull
oblidar però tot el que vaig viure durant aquell temps sempre quedarà gravat en
la meva memòria, la mort em perseguia en somnis, la sang tacava els meus
records. Si no fos per la companyia d’en Mike i el meu petit Alexander mai
hagués estat capaç de tirar endavant, de mantenir-me viva, i es que en
definitiva la guerra, com a moltes altres persones em va trencar la vida, i jo
he estat afortunada de poder seguir respirant en aquest món de bojos però
sempre recordaré el soroll de les ànimes perdudes que vaig matar.
FI
I aquí acaba aquesta petita història, espero que us agradi, la vaig escriure fa uns mesos per un treball, pero la veritat es que m'agrada el resultat i el volia compartir amb vosaltres :) Pròximament penjaré un altre història en català.
M'agrada.
ResponderEliminar