Cap al mes de Maig vaig rebre una carta de la meva
mare. M’explicava que les coses no anaven gaire bé per Barcelona, que l’ambient
estava molt tens, tot i que Lluís Companys intentava arreglar la situació. El
meu pare i el meu germà gran s’amagaven a la casa per no ser descoberts, em
deia que es feien passar per republicans, que fins i tot s’havien unit a la
C.N.T, però el que en realitat feien era filtrar informació per a Franco. També
em deia que ella i en Joan es recordaven de mi cada dia, i esperaven que
estigués bé, i que pogués llegir aquella carta. La ràbia se’m menjava per dins
i em saltaven llàgrimes impotents dels ulls. Com era capaç de fer allò el meu
pare? Com podia ser una persona tan horrible? Una determinació terrible em va
envair el cos. Havia d’aturar-lo, pel bé de tots. Li vaig dir al Mike els meus
plans, volia tornar a Barcelona el més aviat possible per parlar amb el meu
pare. Ell em va dir que m’acompanyaria, que coneixia un camí entre els boscos
per on podríem passar sense ser vistos per cap dels dos bàndols.
Així va ser com al dia següent vam marxar de Saragossa
i ens vam dirigir a Barcelona. Pel camí ens vam trobar amb gent que marxava cap
a França, amb brigadistes com en Mike que ens saludaven al passar i ens donaven
menjar per poder aguantar la travessia. Les noticies que ens arribaven dels que
fugien de Barcelona no eren bones, deien que hi havia molt mala maror, que els
partits i els sindicats no es posaven d’acord i cadascú feia el que volia o podia,
Barcelona era el caos personificat. Recordaré sempre el dia que vam arribar a
Plaça Catalunya, els trets envoltaven l’espai, hi havia un fum tant dens que
gairebé no podia veure’m els peus, volaven granades que explotaven a qualsevol
costat. Vam haver de sortir corrents d’allà per dirigir-nos al passeig de
Gràcia, on estava situada casa meva.
El que vaig veure em va trencar el cor. El que havia
estat l’edifici on havia passat tota la meva infància i part de la joventut ara
estava completament destrossat, només quedaven un parell de bigues que
sostenien una de les parets de la façana principal. El dolor em va envair el
cos, les cames em van fer figa i hagués caigut a terra si en Mike no m’hagués
agafat ven fort, no vaig plorar, tampoc vaig cridar, simplement em mirava el
que la guerra havia fet al meu petit món. Quan estàvem a punt de marxar, una
velleta d’aspecte brut i rebregat, se’ns va acostar bastó en mà.
- Ets la Laura oi?.- la pobre senyora em va agafar la
mà i me la va estrènyer amb força, per un moment semblava que no anava a dir
res mes però després d’una estona va tornar a parlar.- no et preocupis per la
teva família, van fugir abans de que vinguessin aquells homes.
Hem vaig quedar mirant la dona fins que la vaig
reconèixer. Aquella pobre vella era la meva veïna de tota la vida, era
sorprenent com el pas del temps pot destrossar l’aspecte de qualsevol persona,
aquella dona, quan jo tenia tres anys era una dona atractiva tot i que ja devia
tenir els seus cinquanta anys, deien que de jove havia estat una famosa actriu,
i que havia tingut almenys tres marits, tot i que ella sempre em deia que el
seu cor sempre es quedaria a França amb l’home que de veritat havia estimat.
Definitivament no em podia creure que aquella vella demacrada fos la mateixa
persona que jo havia conegut. Li vaig preguntar si sabia on estaven els meus
pares i després de pensar-s’ho molt em va dir que s’havien instal·lat en el pis
que teníem al carrer Aribau.
M’hi vaig dirigir corrents sense parar ni un segon. La
gent que passava se’m quedava mirant inquietes, alguns fins i tot em volien fer
parar, potser va ser culpa del meu rostre ple de por, potser per un impuls
iracund que m’empenyia cap al vell pis del carrer Aribau. Finalment vaig
arribar a la cantonada del carrer i vaig mirar al balcó, on la meva mare seia
en una cadira plegable mirant el cel obscur. Les arrugues se li havien marcat
considerablement, tenia els ulls enfonsats i les galtes xuclades, mai l’havia
vist tant desfavorida. M’hi vaig acostar a poc a poc i em vaig quedar palplantada
a sota el balcó fins que la vaig cridar. Ella es va girar sobresaltada, quan em
va veure va obrir la boca per dir alguna cosa i va somriure àmpliament, amb els
ulls plens de llàgrimes, però la seva expressió va canviar radicalment quan de
dins el pis va sortir una veu greu i potent
Continuarà...
No hay comentarios:
Publicar un comentario