El soroll de les ànimes perdudes III

Podeu veure la part I aquí: http://dancingallthenight.blogspot.com/2012/02/el-soroll-de-les-animes-perdudes.html

y la II aquí: http://dancingallthenight.blogspot.com/2012/02/el-soroll-de-les-animes-perdudes-ii.html

El nostre grup es va instal·lar en una de les moltes cases que havien estat abandonades. Els dies tranquils em passejava pels carrers recordant tot el viatge que havia fet, les accions que havia portat a terme, el passat que em perseguia. En els meus somnis sempre apareixia una escena de la qual no n’estic gens orgullosa. Era encara el mes de Juliol, pocs dies després d’haver arribat a Barbastro, jo i en Manel ens havíem fet amics d’un grup de pagesos comandats per un anarquista, que els incitava a reclamar les seves terres i matar a tot aquell que es considerava facciós. En una de les seves sortides vam decidir acompanyar-los, doncs teníem curiositat per saber quin era el seu mètode d’atac, i potser fins i tot ajudar-los en la seva tasca. Ens vam acostar a un mas envoltat de camps de cereals, un dels pagesos anomenat Pep portava una torxa amb la que va encendre tot el camp de blat de la part esquerra. El propietari de les terres, al veure els estralls que estaven causant va sortir acompanyat d’uns parents que s’allotjaven en la casa per aquelles dates i van començar a disparar als pagesos que no tenien cap arma per defensar-se, només els rocs que trobaven al terra i que llençaven amb una fona cap als amos del mas. Jo i en Manel ens manteníem una mica endarrerits de la batussa, i vam decidir entrar a dins del mas per trobar algun feixista amagat, però l’únic que vam trobar va ser una noia de no mes de catorze anys arraconada en un racó espantada. M’hi vaig acostar i em vaig agenollar davant seu, quan em va veure la boina catalana que sempre portava em va escopir a la cara i es va posar a cridar: “Republicanos, republicanos, han entrado los republicanos!” Recordo perfectament la ràbia que vaig sentir i abans de que pogués pensar ven be que estava fent li vaig disparar directament al cap.

Ara em parava a pensar i me n’arrepenteixo del que vaig fer, i aquest record em feia qüestionar tots els meus ideals, si lluitava per la causa justa o si verdaderament la República mai havia tingut cap sentit. Recordava perfectament el dia en que em vaig adonar de la importància d’aquest règim polític. Va ser a casa del Manel amb el seu avi, que ens explicava les atrocitats de la dictadura de Primo de Rivera, i com havíem d’estar contents de viure durant aquella República. El meu pare quan em va sentir dir allò em va pegar una bona bufetada, doncs el seu avi i el seu pare havien format part de la falange, i ell hi donava suport. Des d’aquell dia que vaig decidir lluitar per la meva pròpia llibertat i la del meu país.

Van passar els mesos entre algunes batalles i petites temporades de pau. Durant aquell temps vaig haver de suportar la mort del meu cosí Manel, el qual no vaig poder enterrar com cal, simplement li vam fer un forat entre la sorra d’un camp proper i el vam deixar allà, com tots els morts que teníem en el nostre bàndol. Havia perdut la noció del temps, no sabia en quin dia vivia, em guiava per la llum del sol, per mi ni les hores ni els minuts tenien gaire sentit, simplement vivia entre els meus companys, quan tocava lluitar, lluitava i no parava fins que no quedava cap enemic en peu, era despietada i cruel, no tenia compassió ni sentiments, simplement matava per que era el que tocava. Un dia, ja al gener de l’any 1937 van començar a arribar les brigades internacionals, grups d’estrangers que venien a ajudar-nos en el que fos. Per aquelles dates vaig conèixer a un grup de brigadistes vinguts des de Anglaterra. Un d’ells em va cridar especialment l’atenció, es deia Mike, i havia vingut amb uns amics per intentar aturar aquella guerra civil tan cruenta i cruel. Sabia parlar quatre paraules en espanyol, recordava com en les hores mortes que pesàvem asseguts en qualsevol racó jo li ensenyava nou vocabulari, tant en català com en espanyol, i ell m’ensenyava paraules en anglès. Després d’uns mesos de lluitar al seu costat, quedant-nos hores i hores parlant, em vaig adonar que en mig d’un ambient hostil, on a vegades l’esperança sembla perduda i on l’odi governa tots els cors, podia arribar a sorgir l’amor, i que era això el que ens feia continuar lluitant.

CONTINUARÀ...