Quan pelo patates

ATENCIÓN: ESTA HISTORIA ESTÁ EN CATALÁN

Quan pelo patates em dóna per pensar. La cadència del ganivet traient la pell del tubercle grogós em porta els records de quan era petita. Aquells divendres a casa de l’àvia veient fascinada com la pell, marró y rugosa, acabava convertint-se en una estranya tira recargolada. La vida era més fàcil quan em podia divertir amb una simple pell de patata. Ara, de tota aquella innocència, no en queda res, tot és complicat, no hi ha res fàcil. La societat m’emprenya, la pressió de la gent m’estressa, tot el meu pensament està condicionat pel “què diran”. El ganivet se m’escapa i acabo fent-me un tall al dit gros de la mà dreta. La patata es taca de vermell, i sembla que el tubercle estigui sagnant. No puc evitar pensar que aquella sang és la de la meva innocència perduda entre peles de patates. Em rento el tall sota aigua freda i m’enveno el dit de qualsevol manera. Això em porta un altre record, aquella tarda d’abril  en que, al caure de la bici que m’havia regalat el meu avi, em vaig clavar un ferro al braç. Em miro la cicatriu que em va quedar, somrient, el meu pare sempre em deia que era una ferida de guerra. Que poc en sabia jo dels conflictes bèl·lics quan jugava amb un pal i em creia una guerrera imbatible. Ara, cada dia, a les noticies hi apareix el reflex de la mort d’innocents que lluiten per ideals que en el fons sempre resulten utòpics.

Vaig tornar a agafar la patata que s’havia quedat tirada, tacada de sang. La vaig rentar i la vaig continuar pelant tranquil·lament. El dit em feia mal, però intentava ignorar-ho. Al final vaig acabar de pelar-la, amb certes dificultats. La vaig tallar a trossets allargassats per fer-me unes patates fregides. Des de que vivia sola menjava cada cop pitjor. Si la meva mare em veies ara s’escandalitzaria. Ella, que sempre m’obligava a menjar verdura un cop per setmana, encara que jo l’odiava. Vaig seure a la butaca del menjador amb les patates i un tall de carn en una safata. Cada dia trobava a faltar els meus pares, des d’aquell accident que se’ls va endur ara fa dotze anys. Si no hagués estat per la meva àvia, hauria acabat amb la meva tieta, en una casa aïllada amb l’única companyia dels seus cinc gats i els seus llibres de cuina. L’àvia sempre m’explicava que la tieta tenia sang de bruixa i que en realitat els seus llibres de cuina eren receptes de pocions per convertir la gent en gripaus.

Vaig somriure, també trobava a faltar l’àvia, que havia esperat que tingués divuit anys per deixar el món en pau. Només em quedava una patata, la vaig agafar i me la vaig acostar als ulls, era realment imperfecte, però era comestible. “Pelar patates no és sa” em vaig dir mirant-me el tall del dit i deixant que el sol que entrava per la finestra em fes quedar-me adormida.