Viatges en metro

AVISO: ESTA HISTORIA ESTÁ EN CATALÁN

Mai m’han agradat els metros. L’olor de la gent carrega l’ambient, l’inevitable topada contra algú, minuts eterns de peu aguantant l’equilibri. No, el metro és un d’aquells llocs que considero asfixiants i poc còmodes. Tot i això m’entretinc mirant la gent passar. Hi ha una mare amb dos bessons de no més de cinc anys. Criden i es barallen entre ells, però la música dels meus auriculars m’impedeix escoltar la seva discussió. Al seu costat un home de mitjana edat intenta dormir,  però li és impossible. Mai he entès com la gent és capaç d’arribar a tancar els ulls en un mitjà de transport públic. Quan arribem a Urquinaona una senyora, ja entrada en anys, s’asseu al meu costat. Porta els cabells perfectament blancs, tot i que al seu rostre les arrugues encara no són el més destacable. Els seus ulls blaus em miren encuriosits. Jo em moc en el meu seient. Un altre de les coses que no m’agraden del metro és que m’observin.

La dona treu una llibreta de tapes negres i un bolígraf de color blau i es posa a escriure amb una lletra corbada i elegant. Intento desxifrar-la, però no ho aconsegueixo. Arribo a la conclusió que deu ser un altre idioma i ho deixo estar. Miro el rellotge, passen deu minuts de les onze. No tinc presa, però em poso nerviosa igualment. La senyora segueix escrivint, cada cop amb més velocitat.  La curiositat em menja per dins, vull saber que hi posa, però ara la lletra s’ha fet inintel·ligible. De sobte la dona tanca la llibreta fent-me donar un bot de l’espant. Fixa els seus ulls en els meus amb una mirada entre acusadora i divertida. Sap perfectament que l’he estat espiant, però no sembla importar-li.

Ella somriu i torna a obrir la llibreta, escriu alguna cosa, arrenca el full i me l’acosta. Jo l’agafo desconfiada i llegeixo una pregunta: “Com et dius?”. La miro un moment i li dic a mitja veu “Laura”. Ella assenteix i torna a escriure alguna cosa en la seva llibreta, després, em torna a passar el full, aquest cop amb una frase que em deixa amb els ulls oberts i sense parla “Laura, la teva vida farà un gir inesperat quan surtis d’aquí”. Quan aixeco la vista del tros de paper, la dona ha desaparegut, la busco amb la mirada i m’adono, just a temps, que acabem d’arribar al meu destí.

Baixo, encara una mica astorada per les paraules que acabo de llegir. Hi estic tant capficada, que m’estampo contra una alta figura i caic al terra sense remei. La motxilla se m’obre i els apunts de la carpeta surten volant en totes direccions. El noi amb qui he xocat es disculpa mentre m’ajuda amb els papers, no para de demanar-me perdó fins que per fi ho tenim tot recollit. Li dic que no es preocupi, que la culpa és meva per no estar atenta al que faig. No puc evitar fixar-me en el seu cabell negre despentinat, el seus ulls lleugerament verds. M’acompanya fins la sortida, i segueix al meu costat fins que arribo a la porta de la universitat. Em dona el seu número acompanyat d’un gran somriure que m’impedeix rebutjar-lo. Miro el full, els números van acompanyats d’un nom, Eric. Aixeco la vista i veig a la dona de cabells blancs del metro, em mira fixament, vull anar cap a ella, però un gran bus em barra el pas. Quan aquest ha passat, l’únic que queda de la senyora és un full amb una careta somrient dibuixada.